LIBROS 2012: LA DOBLE LISTA

En la última semana del año se tercia la habitual entrada comentando cuales han sido los mejores libros de estos 365 días según quien esto escribe.

En un ranquing the 3 y por orden inverso, estas han sido a mi parecer las tres mejores publicaciones del año:

3. La dona que es va perdre, Marina Espasa

2. Vallvi, Edgar Cantero

1. Karnaval, Juan Francisco Ferré

Un festival ensayístico camuflado dentro de una de las polémicas mediáticas más recientes.

El buen observador se dará cuenta de que 2 de las 3 obras mencionadas son en catalán. Buena prueba de la excelente salud de que goza la literatura catalana contemporánea.

Pero un buen lector no ha de concentrarse exclusivamente en los libros que se publicaron durante el año para escoger sus lecturas. Al contrario, en ese tiempo el lector descubre libros que se publicaron en otros años y que son tan buenos o más (normalmente lo segundo, pues se escoge en una horquilla temporal más amplia y eso permite mayor cantidad de obras de calidad) que los publicados el año en curso. Es la segunda lista, la de las joyas del pasado descubiertas ese año, y que para 2012, y de nuevo en orden descendente, serían:

3. Claus y Lucas, Agota Kristof

2. El desayuno de los campeones, Kurt Vonnegut

1. El fondo del cielo, Rodrigo Fresán

La novela que a mi entender abre la puerta a concebir la ciencia-ficción como un género culto.

Feliz 2013.

• 

RESEÑA DE ARTEFACTOS EN LA BITÁCORA DE VICENTE LUIS MORA

Junto a la de tres libros más. La podéis consultar aquí. Dada la exigencia del crítico, uno está que no cabe de gozo.

TEORÍA ATÓMICA Y LENGUAJE

 

La parte y el todo: conversando en torno a la física atómica, es el libro que dedica Werner Heisenberg, el famoso físico téorico, el padre de la Mecánica cuántica y del Principio de incertidumbre, a relatar sus recuerdos de las conversaciones con los más afamados físicos de su época: Niels Bohr, Wolfgang Pauli, P. A. M. Dirac, Erwin Schrödinger… Y, a diferencia de lo que pueda desprenderse tras leer el título, en esas tertulias no solo se habla de física cuántica. O para ser más estrictos, se habla solo un poco de física cuántica. Ese suele ser el tema que da pie a otras conversaciones que lo engloban todo: el lenguaje, la política, la ética y hasta sus vivencias con el régimen Nazi, que Heisenberg sufrió en primera persona. De sus recuerdos se desprende lo difícil que resulta expresar algunas decisiones en la vida, pues aunque el físico alemán pretende siempre una imagen ecuánime y crítica para con la política de Hitler, todo el mundo conoce a día de hoy su colaboración con los Nazis al frente de la física alemana y del Proyecto Manhattan alemán en busca de la construcción de la bomba atómica. Sin embargo, también se observa porque está generación de físicos, entre los que cabría incluir a Albert Einstein pese a su postura crítica frente a la Mecánica cuántica, tenían una cultura que lo abarcaba todo, desde la filosofía clásica a la teoría política, pasando por las religiones orientales o la mente humana. Un saber enciclopédico inconcebible hoy en día. El último destello de aquella globalidad cultural lo encontramos en el bautismo de los quarks, palabra extraída del complejo Finnegans Wake de Joyce. Una muestra del nivel que gastaban estos físicos teóricos.

Curiosamente, lo que me ha parecido más interesante del libro de Heisenberg, es la importancia que tanto este como el físico danés Niels Bohr dan al lenguaje. Bohr consideraba que solo con un lenguaje nítidamente claro se podía entender el conocimiento que se estaba derivando del descubrimiento de la teoría atómica. El lenguaje partía de un legado cultural. Pero debía evolucionar con los nuevos descubrimientos y, sobretodo, debía dar lugar a un consenso para asimilar ese conocimiento, lo que me resulta un posicionamiento fascinante para provenir de un científico.

ALÍCIA AL PAÍS DE LES MERAVELLES: ELS ESTRANYS MECANISMES ENTRE EL GÉNERE FANTÀSTIC I LA CIÈNCIA

Aquí un texto que presenté hará cosa de un mes en Valencia, en un congreso dedicado a la ciencia, la literatura y su historia. Que os aproveche:

L'any 1865, Charles L. Dogson, amb el seudònim de Lewis Carroll, publicava la coneguda faula, Les aventures d'Alícia al país de les meravelles. El llibre es va convertir ràpidament en un èxit mundial, i és una de les faules més llegides arreu. A més, el llibre és considerant un dels pilars de la denominada literatura de l'absurd. De fet, el filósof Gilles Deleuze considera a Lewis Carroll com l'autor fonamental de la lògica de l'absurd al seu llibre Lògica del sentit (1969).
    D'altra banda, Les aventures d'Alícia al país de les meravelles ha esdevingut un llibre premonitori. És el text que explica d'una forma més fidel, tot i que des del gènere fantàstic, el comportament de les partícules al món microscòpic, l'anomenada Mecànica quàntica, tal com es pot observar a llibres que beuen de les seves fonts però que han estat escrits recentment, com Alicia en el país de los cuantos de Robert Gilmore, Cuando Alicia se subió a la mesa de Jonathan Lethem (malauradament, cap dels dos té traducció al català), o el més recent La porta dels tres panys, de Sònia Fernández-Vidal, un llibre infantil que ha esdevingut un dels fenòmens literaris de la temporada, amb una excel·lent acollida entre el públic. A tots tres llibres s'utilitza el mite d'Alícia per tractar de comprendre les paradoxes de la física subatòmica, la qual cosa no deixa de ser estranya si tenim en compte que el llibre de Carroll va ser escrit l'any 1865, mentre que Werner Heisenberg no ennunciaria la Mecànica quàntica matricial fins a l'any 1925.
    Realment Dogson va vaticinar la mecànica quàntica mitjançant una faula seixanta anys abans? Va ser un precursor d'una teoria científica com ho han estat Borges dels universos paral·lels o Proust dels mecanismes de la memòria a llarg termini? O ens trobem davant d'una altre tipus d'història?
    Ara sabem que l'autor de Les aventures d'Alícia al país de les meravelles, Charles Dogson, tenia una doble vida. I no em refereixo aquí al molt que s'ha parlat de les seves inclinacions sexuals, si no a la seva tasca com a professor de matemàtiques a Oxford. I aquesta relació entre la literatura de Carroll i les matemàtiques de Dogson ha estat prou recalcada pels crítics, especialment als dos llibre dedicats al personatge d'Alícia: Les aventures d'Alícia al país de les meravelles i A travès del mirall i allò que Alícia es va trobar a l'altra banda. Per exemple, el matemàtic Martin Gadner ha arribat a publicar una edició anotada de Les aventures d'Alícia al país de les meravelles on identifica les relacions entre la trama argumental i les matemàtiques. I més recentment i des de l'àmbit de la història de la ciència, s'ha tractat d'esbrinar el per què d'aquesta relació.
    A un article de l'any 1984, la historiadora de les matemàtiques Helena Pycior postula una relació entre la matemàtica simbòlica, contemporània de Carroll, i l'humor absurd que l'autor fa servir a Alícia al país de les meravelles, especialment pel que fa als nombres negatius i els nombres imaginaris. Cita el capítol on Alícia pren té amb el conill i el barretaire per certificar la seva tesi. Curiosament, segons Pycior, Carroll era un matemàtic conservador que no acabava de veure amb bons ulls el suposat caràcter universal dels signes utilitzats a la matemàtica simbòlica d'autors de la seva època com per exemple George Peacock, i va utilitzar la satira per ridiculitzar els continguts del seu llibre, A Treatise on Algebra (1830).
    Aquest discurs que relaciona matemàtiques i literatura fantàstica mitjançant la ironia i el sarcasme ha estat représ per la investigadora Melanie Bayley, que ha desenvolupat una tesi doctoral sobre el tema a la Universitat d'Oxford. Però el treball va més enllà que el de Pycior. Bayley postula que Les aventures d'Alícia al país de les meravelles no és més que la versió extesa de Les aventures d'Alícia al subsol, el relat que Dogson va escriure després d'una tarda d'estiu amb les filles de Henry Liddell, Vice-Chancelor a la Universitat d'Oxford, reestructurada a partir de la sàtira als més avançats desenvolupaments matemàtics de l'època. Afirma que és mitjançant aquesta estratègia com es construeix la literatura de l'absurd que tant caracteritza a Carroll. La investigadora demostra que el sarcasme de Dogson no només afecta a l'àlgebra simbòlica, si no que és una crítica a tots els avanços matemàtics del moment, incloent el desenvolupament de les noves geometries no euclidianes, o els quaternions de Sir William R. Hamilton. Dogson, que és un matemàtic molt conservador disgustat amb els nous desenvolupaments, utilitza amb tots aquests coneixements un model molt euclidià, la reducció a l'absurd per posar al descobert el seu caràcter ilògic i la seva manca de rigor matemàtic. Així, des de la paròdia, és com construieix el que els crítics literaris consideraran la literatura de l'absurd.
    Però abans de connectar la literatura de l'absurd que apareix a Les aventures d'Alícia al país de les meravelles amb la Mecànica quàntica, m'agradaria copsar les conseqüències del seu mètode de reducció a l'absurd a l'inici del relat, quan Alícia està a punt de travessar el llindar del món fantàstic que aviat descobrirà. Un passatge que no mencionen ni Pycior ni Bayley, tot i que no he llegit completament la tesi d'aquesta última. Es tracta d'un dels moments fonamentals del relat fantàstic segons l'anàlisi que en va fer d'aquest tipus de narracions el lingüista rus Vladimir Propp a principis del segle XX. És el que s'anomena primer llindar de l'aventura.
    A aquest llindar, just després de caure pel cau del conill, l'Alícia es troba a una habitació amb innumerables portes on es torna més petita, després més gran i després un altre cop petita, no exactament en les mateixes proporcions que la primera vegada. Totes aquestes transformacions les fa mitjançant una sèrie d'objectes. Decreix amb un xarop especial, creix després de menjar un tros de pastís i torna a decreixer per l'efecte d'un ventall. Els canvis de tamany es repetiran al llarg del conte, quan al capítol V l'Alícia torna a menjar, o quan es troba amb l'oruga i menja un tros de bolet. Passatges que sí són mencionat per Bayley als seus textos publicats per relacionar-los amb l'àlgebra simbòlica segon la concep el matemàtic Augustus De Morgan (Alice's adventures in algebra: Wonderland solved):

striking that Augustus De Morgan, the first British mathematician to lay out a consistent set of rules for symbolic algebra, uses the original Arabic translation in Trigonometry and Double Algebra, which was published in 1849. He calls it "al jebr e al mokabala" or "restoration and reduction" - which almost exactly describes Alice's experience. Restoration was what brought Alice to the mushroom: she was looking for something to eat or drink to "grow to my right size again", and reduction was what actually happened when she ate some: she shrank so rapidly that her chin hit her foot. (Alice's adventures in algebra: Wonderland solved)

    Darrera d'aquest ús de l'àlgebra simbòlica per a la creació literària s'amaga un concepte bàsic: la idea d'operador matemàtic, un concepte que surgeix amb Leibniz, però que es desenvoluparà amb la matemàtica simbòlica al segle XIX, en especial amb la utilització dels operadors a l'anàlisi vectorial i es consolidarà amb el desenvolupament dels espais de Hilbert a principis del segle XX i la seva aplicació a la Mecànica quàntica, en especial. Per no parlar de la influència notable del concepte d'operador a les matrius, elements fonamentals de la matemàtica simbòlica però que havien iniciat el seu desenvolupament a la Xina i Babilònia molts segles abans. És aquesta la connexió la que ha fet possible que el país de les meravelles d'Alícia sigui molt similar al món subatòmic descrit per la quàntica. A fi de comptes, va ser l'àlgebra simbòlica matricial el que va fer servir Heisenberg per descriure els trets més importants de la nova mecànica.
    Precisament, a la seva crítica als quaternions de Hamilton del capítol VII abans mencionada, Dogson fa una burla del caràcter anticonmutatiu d'aquest elements matemàtics quan escriu:

'Then you should say what you mean,' the March Hare went on,
'I do,' Alice hastily replied; 'at least--at least I mean what I say--that's the same thing, you know.'
'Not the same thing a bit!' said the Hatter. 'You might just as well say that "I see what I eat" is the same thing as "I eat what I see"!' (pàgina 62)

"Doncs, aleshores hauríes de dir el que penses" va continuar la Llebre de Març.
"Ja ho faig" va replicar l'Alícia al moment. "Almenys... Almenys penso el que diré, que vol dir el mateix, ¿no?"
"De cap manera" va dir el Barreter. "Amb el mateix argument podríes dir que 'Veig el que menjo' és el mateix que dir 'Menjo el que veig'!"

   
Precisament, el caràcter no conmutatiu de l'àlgebra simbòlica (en concret del producte de matrius) és el que permetrà a Heisenberg anys despreés desenvolupar el Principi d'Incertesa i demostrar que tal vegada aquesta metemàtica no era tan absurda.
    En tot cas i a mode de conclusió, no deixa de ser sorprenent com, a partir d'un recurs literari propi de l'humor com és la sàtira (en aquest cas, la sàtira a la nova matemàtica simbòlica, desenvolupada al segle XIX), es generi un literatura de l'absurd que, amb el desenvolupament de la Mecànica quàntica i la seva fonamentació mitjançant aquesta matemàtica, creixi en paral·lel a aquesta descripció del món subatòmic, creant connexions notablement descriptives entre aquest dos mons: el del relat fantàstic i el de la natura quàntica dels àtoms i les partícules que els conformen.

ARTEFACTO FINAL

Finalizadas ya las presentaciones de Artefactos, presento aquí los textos en los que me apoyé para hacerlas, que son una referencia sobre mis influencias y mi proyecto. Lo hago por quien estuviera interesado en asistir y no pudo hacerlo (si es que ese hipotético lector o lectora existe).

Como las versiones en castellano y en catalán no coinciden, cuelgo ambas para que el lector decida:


PRESENTACIÓN DE ARTEFACTOS

1. QUIÉN SOY YO Y CÓMO HE LLEGADO HASTA AQUÍ

Y quién soy yo, Carlos Gámez, el autor. El debutante en este negocio siempre en crisis que es la literatura. Pues un tipo que hace ya muchos años (en 1993) finalizó sus estudios de física cansado. Cansado de tanta ciencia y con un hambre voraz por vivir, no precisamente en el plano teórico que postulan las ciencias, al menos la física. Y con 23 años y ese hambre voraz me tiré al camino, como los beatniks se tiraban al camino. Tantas eran mis ansias por vivir, por experimentar (no precisamente en un laboratorio de ciencias), que acabé dando con mis huesos en las cárceles de Nicaragua, y posteriormente en los calabozos de la antigua comisaría de la Policía Nacional, en Nou Barris, hoy de los Mossos. En ambos casos, como parece obvio, tras extrañas circunstancias. Pero al menos de la experiencia de Nicaragua saqué algo positivo: un libro, mi primer libro. El diario de aquellas extrañas circunstancias. Y algo no tan positivo: un adicción, la adicción a la escritura. Y descubrí este negocio siempre en crisis que es la literatura.

Fue tras volver de la experiencia carcelaria cuando me reencontré con las ciencias (y con su historia, y con las matemáticas). Pero esta vez no solo aprendía (historia de la ciencia), sino que también impartía la lección (de matemáticas, de física y química, de informática). Aquello no me disgustó (quizá me disguste más ahora, cuando llevo ya unos cuantos años dedicándome). No me disgustó porque me permitía percibir la componente humana de las ciencias (y de las matemáticas, y de la informática) gracias al conocimiento de su historia y al contacto con los alumnos. Y también a la interacción con las máquinas. Y a unas dilatadas sesiones de lectura en el tiempo libre que alimentaban la mencionada adicción.

El aprendizaje narrativo desde entonces ha sido lento (un máster de creación literaria incluido). Ha hecho falta reescribir y reescribir (en el fondo, siempre las mismas historias), leer mucho, crearse una bitácora para foguearse y hasta volver a jugar a videojuegos. En ese proceso descubrí qué era lo que yo podía aportar a este negocio siempre en crisis que es la literatura: el diálogo continuo que la ciencia y la tecnología tienen con la literatura y, por tanto, con los seres humanos. Y entonces me reconcilié con la ciencia (y con las matemáticas, y con la informática) después de muchos años. Y empecé a ver cosas en ella (y en las matemáticas, y en las máquinas, y en una ciencia-ficción especialmente interesada en el presente) que no había visto hasta entonces. Y me puse a escribirlo. Y también descubrí la mezcla entre ciencia-ficción, realismo y sátira que realizaban algunos autores. Especialmente, después de leer a Rodrigo Fresán y a George Saunders (y por extensión, al maestro de ambos: Kurt Vonnegut). Así, desde estos pilares, fue como empezó a surgir Artefactos.

Después tuve suerte. Porque el peso que la ciencia y la tecnología tienen en el panorama literario español actual no es el mismo que el de hace unas décadas, cuando yo empezaba a interesarme por ese negocio siempre en crisis que es la literatura. No. Hoy en día hay muchos autores interesados por la ciencia en España de los cuales yo destacaría a Germán Sierra, Óscar Gual y el Javier Fernández de “Cero absoluto”, También cabe mencionar a Vicente Luis Mora, Juan Francisco Ferré (flamante Premio Herralde) y, como es evidente, a Agustín Fernández Mallo, ganador de la primera edición del premio que hoy celebramos. El caso es que hasta el público general está interesado por la ciencia en España. Y me ha sido más fácil crecer y aprender en este contexto que si lo hubiera hecho hace una o dos décadas, cuando eran pocos los autores que aquí se interesaban por la ciencia o la tecnología. Si bien es cierto que cuanto más leo sobre autores españoles interesados en ciencia (autores españoles de ciencia-ficción, vanguardias literarias en la España de los años 60 y 70) más aprendo, la verdad es que yo he crecido intelectualmente con los debates y la obra de los escritores contemporáneos, mutantes o no. Es en este entorno donde ha nacido Artefactos.

Gracias a este aprendizaje que me ha llevado hasta aquí, he descubierto que las narraciones son sobre todo artefactos construidos para que el lector los descodifique y los textos que conforman Artefactos pretenden justamente eso. Se trata de un libro que se ubica en esa ficción literaria que algunos políticos denominan Unión Europea, actualmente en crisis como ese negocio que es la literatura. Curiosamente, los acontecimientos han hecho más actuales los textos que conforman el libro (la crisis financiera, las pensiones, el soberanismo, los problemas de identidad). Unos acontecimientos que se pensaron propios de un futuro próximo, desde la tradición de la ciencia-ficción más reciente. Pero el tiempo es un parámetro de difícil control. Precisamente, el tiempo es el elemento estructural básico de un artefacto. Y también es el elemento que organiza este libro, que se mueve en ese camino incierto entre la novela y el relato, y que es un libro de adicciones, como la mía a la escritura.

2. QUÉ SON ESTOS ARTEFACTOS

1. ¿Puede una videoconsola unir a dos solitarios? Desde luego, una jeringuilla puede hacerlo. Eso lo sabemos. Y el primero de los episodios de la novela lo que pretende es que lo haga un artefacto literario: el monólogo interior.

2. Todos los aquí presentes conocemos los productos de IKEA. Muchos de nosotros hemos perdido largas horas de nuestra vida en sus grandes superfícies, curiosamente, un puerto franco de todas las ciudades de Europa. Lo que tal vez nunca nos hallamos planteado, es que objetos como una lámpara de IKEA o un televisor nos comunican con el pasado, y no solo por su diseño. Eso es precisamente lo que se plantea la narradora de la segunda de las historias que conforman este libro. Cómo los electrodomésticos, en vez de borrar de nuestra memoria a los antepasados, los vuelven a traer con nosotros en esta Europa asolada por las guerras pretéritas.

3. Todos conocemos los “artefactos” habituales del sexo. Incluso sabemos que, gracias a la informática y las nuevas comunicaciones, se nos ofrecen infinitas posibilidades. Pero, ¿serían las máquinas capaces de permitirnos conocer todos los movimientos de nuestros seres queridos? Hay muchos campos de la ciencia de los que aún desconocemos tanto, especialmente de sus aplicaciones, como la computación cuántica. Con el apoyo del carácter cuántico del amor, de eso es de lo que trata el tercer texto, con el que más me identifico, de ahí su posición central en el libro.

4. Y los procesadores informáticos, ¿serán capaces de darnos unos poderes y unos conocimientos de los demás de los que hasta ahora carecemos? A fin de cuentas, los microchips parecen las drogas del futuro. Con las herramientas propias de la ciencia-ficción y las posibilidades técnicas que estas permiten, el cuarto pasaje del libro pretende mostrarnos el futuro que nos espera.

5. Todo esto es muy bonito hasta ahora. Puede parecer que los artefactos nos van a hacer muy felices en un futuro próximo (cosa que intenta desmentir el cuarto relato del libro). Incluso sabemos que algunas personas se identifican claramente con la tecnología de algunas empresas como Apple. Es gente fascinada por las nuevas aplicaciones tecnológicas. Sin embargo, ese exceso de identificación hace que a veces esas personas pierdan la perspectiva de otros artefactos más complejos como pueden ser las banlieue (los suburbios de las ciudades). A través del viaje y de la historia oral de los que emigraron a Francia desde Catalunya, la última de las narraciones del libro intenta plantear ese problema. 

PRESENTACIÓ D'ARTEFACTOS 

1. QUI SÓC JO I COM HEM ARRIBAT FINS AQUÍ

I doncs? Qui sóc jo? En Carlos Gámez, l'autor. El debutant en aquest negoci sempre en crisi que és la literatura, com en Guillem ens podria explicar.

Doncs un tipus que ja fa molts anys (al 1993) va finalitzar els seus estudis de física cansat. Cansat de tanta ciència i amb unes ganes ferotges de viure (ferotges com El Llop Ferotge d'en Jorge, i com en Bolaño, a qui tots dos admirem). Ganes de viure no precisament al pla teòric que postulen les ciències, almenys la física, que és una de les anomenades ciències dures. I amb 23 anys i aquestes ganes ferotges per viure, em vaig llençar al camí, com els beatniks s'hi llençaven al cami.

El cas és que tantes eren les meves ganes de viure, d'experimentar, no precissament a un laboratori de ciències, que vaig acabar descobrint diferents espais de la experiència humana sovint amagats, inclosa la presó. Això va ser a Nicaragua, com sembla obvi, després d'estranyes circumstàncies. Però ves per on, d'aquella experiència a Nicaragua vaig treure una cosa positiva: un llibre, el meu primer llibre. El diari d'aquelles estranyes circumstàncies. I també vaig treure una altra cosa, no tan positiva: una addicció, l'addicció a l'escriptura. I vaig descubrir aquest negoci sempre en crisi que és la literatura.

Va ser després de tornar de Nicaragua quan em vaig retrobar amb les ciències (i amb la seva història i amb les matemàtiques). Però aquesta vegada no només aprenia (història de la ciència), també impartia la lliço (de matemàtiques, de física i química, d'informàtica). Allò no em va decebre pas (tal vegada em decebi més ara, quan porto ja uns quants anys dedicant-me). No em va decebre per què em va permetre copsar la component humana de les ciències (i de les matemàtiques, i de la informàtica) gràcies al coneixement de la seva història i al contacte amb els alumnes. I també a la interacció amb les màquines. I a unes llargues sessions de lectura durant el temps lliure que van alimentar l'abans mencionada addicció.

L'aprenentatge narratiu des de llavors ha estat lent (amb un Màster en creació literària pel mig). Ha fet falta reescriure i reescriure (en el fons, sempre les mateixes històries), llegir molt, crear una bitàcoia per foguejar-se i fins i tot tornar a jugar a videojocs. Va ser en aquest procés quan vaig descobrir què era el que jo podia aportar a aquest negoci sempre en crisi que és la literatura: el diàleg continu que la ciència i la tecnologia tenen amb la literatura i, per tant, amb els èssers humans. I llavors, just en aquell instant, em vaig reconciliar amb la ciència (i amb les matemàtiques, i amb la informàtica) després de molts anys. I vaig començar a veure coses en la ciència (i en les matemàtiques, i en les màquines, i en una ciència-ficció especialment interessada pel present) que no havia vist fins llavors. I ho vaig posar per escrit. I també vaig descobrir la barreja entre la literatura de ciéncia-ficció i el realisme. Especialment, després de llegir en Rodrigo Fresán y en George Saunders (i per extensió, al mestre de tots dos: en Kurt Vonnegut). Així, per aquestes dues vessants fou com va començar a construir-se Artefactos.

Després vaig tenir sort. Per què el pes que la ciència i la tecnologia tenen al panorama literari espanyol en la actualitat no és el mateix que hi havia fa unes dècades, quan jo començava a interessar-me per aquest negoci sempre en crisi que és la literatura. No. Avui en dia són molts els autors interessats per la ciència a Espanya. A Catalunya encara més, doncs les tradicions europeísta i fantàstica sempre han tingut més bona salut. Inclús el públic general està més interessat per aquestes temàtiques. I m'ha sigut més fàcil crèixer i aprendre en un context així. Ben és cert que quan més llegeixo sobre autors interessats en ciència, com les noves veus de la ciència-ficció catalana (Jovani, Espasa, Calvo, Fco. Javier Pérez), o els clàsics moderns de la literatura fantàstica catalana (Calders, Perucho, Pedrolo, Monzó), se m'obren noves perspectives per futurs artefactes literaris. Per què precissament, gràcies a l'aprenentatge realitzat, he descobert que les narracions són sobre tot artefactes construits per que el lector els decodifiqui. Els textos que conformen Artefactos pretenen justament això.

Es tracta d'un llibre que s'ubica a aquesta ficció literària que alguns polítics anomenen Unió Europea, actualment en crisi, com aquest negoci que és la literatura. Curiosament, els aconteixements han fet molt més actuals els textos que conformen el llibre (la crisi financera, les pensions, l'independentisme i la identitat). Uns aconteixements que es van pensar propis d'un futur pròxim, des de la tradició de la ciència-ficció més contemporània. Però el temps és un paràmetre de difícil control. Precisament, és el temps l'element estructural bàsic d'un artefacte. A fi de comptes, el rellotge mecànic per mesurar el temps va ser el primer objecte que va construir la incipient cultura europea moderna, allà pel segle XIII. I també es la mesura del temps el que organitza el llibre, que es mou a l'espai incert entre la novel·la i el relat, i que és un llibre d'adiccions, com la meva a l'escriptura.

2. QUÉ SÓN AQUESTS ARTEFACTOS

1. Doncs el primer parla de drogues i videoconsoles. Més de drogues, aixó és indubtable. Però per què també parla del futur de les nostres pensions i per parlar d'això s'ha d'anar una mica dopat si un no vol deprimir-se.

2. El segon parla de productes d'IKEA. És una llàstima que aquesta empresa sueca acabés per no instalar-se a Girona. Tal vegada haguèssim pogut disfrutar d'una experiència paranormal com la que pateix la narradora principal d'aquest segon text. Tal vegada haguèssim retrobat algun dels nostres avanpassats i ens hagués relatat les penúries del passat i haguéssim aprés alguna cosa de tot aquell patiment (en el cas concret d'aquest conte, el patiment de les dones per culpa de les guerres), tot i que sembla que aprenem poc del patiment de èpoques passades.

3. Per parlar del tercer conte haig de dir que hi ha tants camps de la ciència dels que ho desconeixem tot! Com la Mecànica quàntica, una teoria que ens costa d'empassar, o la computació cuàntica, la seva aplicació a les computadores. Qui sap? En aquest desconeixement pot ser que no ens estem donant compte de coses increíbles. Com que l'amor podria ser de naturalesa quàntica. Això és el que esbrina el narrador de Cuento cuántico, i també que les coses no són el que semblen, sobre tot si les contemples amb els ulls de la inocència.

4. I que passaria si sustituíssim les drogues per l'electrònica? Com canviaria el món en aquest cas? Doncs no molt pel que sembla al quart text del llibre. Pel que allà s'explica, dóna la impressió de que les misèries humanes ens continuaran fent companyia. Una història en clar format de ciència-ficció i ciberpunk que descreu de la ciència-ficció i el ciberpunk.

5. Fins ara, la relació entre persones i màquines pot semblar complexa, però des d'un punt de vista positiu. No sempre és així. A vegades hi ha gent que s'identifica tant amb els artefactes propis de la tecnologia, que s'oblida d'altres artefactes més complexos, aquests de tipus social o conceptual, com poden ser les banlieue, els suburbis de les ciutats o els sentiments racistes. Són gent que perd el contacte amb allò que socialment anomenem realitat (una cosa que no sabem definir ben bé). Mitjançant el viatge i la història oral dels qui emigraren a França des de Catalunya, l'última de les narracions que conformen el llibre intenta solventar aquest problema des de la tradició de la literatura.

PREMIOS LIBROS Y LITERATURA 2012

He decidido que esta va a ser la reseña con la que voy a concursar en los recién convocados Premios Libros y Literatura 2012.

http://www.librosyliteratura.es/premios-libros-y-literatura-2012.html

Me da la impresión de que resume a la perfección mi trabajo y aquello en lo que puedo contribuir más en esto de Libros y Literatura.

RESEÑA DE 'ARTEFACTOS' EN LA REVISTA CULTURAL BARCOMEDOR

Mirando al futuro

Que en una misma novela se mencione, sin despeinarse, a El Luis y a Johnny Marr; a Robert Smith y al Pijoaparte; o al fundador de Factory Records y a Los Amaya, es la mejor prueba de que estamos ante una obra de ciencia ficción. Y “Artefactos” (Sloper), con la que Carlos Gámez ganó el IX Premio Café Mon lo es. Por lo mencionado, pero sobre todo por ese mundo que dibuja, donde los neurochips son la nueva droga; donde uno puedo desplazarse en el espacio con un simple casco y un programa de ordenador; donde la física cuántica puede explicar las relaciones; y donde los sitios hace tiempo que dejaron de conocerse por sus nombres actuales.
Y parece que esos cambios que ya existen en la realidad de su novela, los intenta propugnar Gámez desde su escritura. Por un lado, denunciando lo limitado que se quedará el papel y la sobredimensión que adquirirá todo cuando rompamos nuestra relación romántica con él. Da la sensación que “Artefactos” ha nacido para esta encuadernado, pero al mismo tiempo para propagarse por la red con enlaces a webs, vídeos, chats,… Por otro, huyendo de la adscripción a un sólo estilo narrativo. Pero sin que esto parezca un simple capricho del autor, sino como una necesidad. Cada capítulo tiene el suyo. El tercero, “Cuento cuántico” es el mejor ejemplo de ello. Simula las entradas de un blog y funciona como una bala. El lector se olvida que está pasando las hojas de un diario online, más preocupado en comprobar como avanza la trama. Nada desentona y el dificíl equilibrio se salda con una excelente nota.
Es la sorpresa otra de las bazas que maneja “Artefactos”. No sólo porque cuando menos te lo esperas, te descoloca, por ejemplo, un surrealista diálogo sobre Los Simpson y Padre de familia. Tampoco por las expectativas que genera cada final de capítulo ante la novedad narrativa que supondrá el siguiente. Más bien por las pistas que va arrojando cada página y las relaciones que se van entrelazando entre los protagonistas a lo largo de los años. Una estructura similar a un cubo de Rubik. Esa misma satisfacción que se experimenta al conseguir encajar todas las caras es la misma que se tiene al acabar el libro.