ENTREVISTA A MARINA ESPASA

Me gusta la literatura catalana de hoy. Para que negarlo Y no estoy intentando construir una polémica política, tan en boga en las redes sociales. No, yo hablo de literatura, de arte (aunque sepamos todos que el arte se encuentra en mal estado). Hablo de sus cuentistas, por ejemplo, de una calidad internacional contrastada (Quim Monzó obviamente, pero también Jordi Puntí). Pero sobretodo, de la excelente salud que tiene el género fantástico en las letras catalanas. Será porqué conservan una tradición más fuerte que en las letras castellanas peninsulares (Joan Perucho, Pere Calders o Manuel de Pedrolo sin ir más lejos).

El caso es que hoy dedico esta entrada a transcribir una entrevista con Marina Espasa sobre su primera novela, La dona que es va perdre. Ya hemos hablado del libro en este espacio. Pero no quería dejar pasar la oportunidad de charlar con esta escritora y crítica literaria, famosa por sus intervenciones en programas de televisión dedicados a crítica de libros, y por ejercer la crítica escrita en el diario Ara, entre otros medios. La entrevista, como es normal en este caso, se realizó en catalán y así la transcribo.

Carlos Gámez: La primera pregunta és sobre l'influx de la ciència a la teva novel·la: una protagonista que és arquitecta, un topògraf, i tot un seguit de talps amb un comportament biològic, com a mínim, estrany. Et documentes pels temes tècnics i científics quan escrius, o prefereixes fer servir la imaginació?

Marina Espasa: Em vaig documentar una mica. Pel tema dels talps, per exemple. Jo crec que no he vist mai un talp, però per tot el tema d'evitar les plagues -que els hi molesta molt el soroll, que els pots fer nosa amb un embut, que la naftalina també els molesta- em vaig documentar. I pel topògraf també, vaig anar al principi de tot a consultar manuals de topografia. Però res, molt poc, per veure com treballa un topògraf, com quan te'n trobes pel carrer, que de vegades n'hi ha. També pensava parlar amb algun d'ells. Però mai m'atrevia a adreçar-me i em limitava a observar perquè ja veia que tot era molt automàtic ara. Abans tenien un llibre i apuntaven. Era diferent. La veritat és que et documentes sempre més del que necessites. Quan ho tens escrit dius bé, no n'hi havia per tant. Tot i així, al final segur que tot serveix.

CG: Després està la part tècnica que és la de la màquina d'intercanvi. La màquina té un pes molt important a la narració.

ME: Això sí que no sé d'on va sortir.

CG: De la imaginació?

ME: Totalment, està clar. Era a la primera part de la novel·la, la part més antiga, i pensava en ella com en una novel·la de ciència-ficció. M'estava documentant sobre la protagonista, i un dia vaig anar a veure a una cosina que és arquitecta al seu despatx. Li vaig dir: “jo em quedo aquí calladeta. Miro com treballeu...” Era a un estudi a Poble Nou, que és un dels escenaris de la novel·la. Estava allà tan tranquil·la i de cop i volta va sorgir la idea, no sé d'on, i vaig dir, “m'agrada molt”. I vaig decidir incorporar-la a la trama del relat.

CG: Precisament, els elements surrealistes de La dona que es va perdre es tornen realistes gràcies a la trama fantàstica plantejada. Tenies pensat inicialment escriure una novel·la fantàstica (o amb elements nítidament fantàstics) en començar a escriure?

ME: Sí, en tot moment. De fet, ja t'he dit que en un principi pensava escriure una novel·la de ciència ficció. Però donant-li voltes al llibre va anar sortint la trama fantàstica, una trama que es pot llegir de forma realista i fantàstica alhora. Per què tenia clar que volia barrejar aquests dos punts de vista.

CG: A aquesta trama, la barreja que comentes crea una lògica interna que es respecta durant tot el relat i permet al lector assumir algunes situacions rocambolesques de manera natural (per què els talps es poden treure el cor, com arriba l'Alícia al món dels talps convertida en nena petita). Et va costar molt (de temps i d'esforç) construir aquesta lògica interna?

ME: Molt. He estat ben bé cinc anys amb aquest llibre. És cert que sobretot treballava en profunditat els caps de setmana i aprofitava molt els estius. Però és una novel·la que s'ha anat rumiant a poc a poc. I les peces s'han anat encaixant de la mateixa forma. Les decisions les anava prenent mentre hi reflexionava i les anava lligant. Per això al final la novel·la sembla tan coherent.

CG: El recurs de presentar els fets abans d'explicar-los (talps, màquines d'intercanvi de sexes) dóna un to surrealista a la narració. Precisament, a tot el text els elements surrealistes es combinen amb situacions realistes, per la qual cosa el recurs sembla molt homogeni. Com se't va acudir que aquest recurs afavoria el teu relat?

ME: Doncs mira, ets la segona persona que m'ho comenta, però jo no n'era conscient mentre escrivia. Volia que les coses quedessin clares pels lectors, i per això hi ha uns quants capítols explicatius. Qui són els talps, com funciona el tema de les màquines d'intercanvi. Quina és la ex parella de la protagonista. Per això faig servir el recurs del flashback en alguns moments de la narració, però no era conscient que d'aquesta forma s'invertia la relació entre causa i efecte tal com dius.

CG: Alguns dels elements d'aquesta lògica interna que permet al lector introduir-se al relat de forma natural són elements culturals, com la relació de la protagonista amb la pel·lícula La rosa púrpura de El Cairo. Tenies un pla concebut on volies que aquestes referències apareguessin, o les vas afegir sobre la marxa?

ME: No, no tenia un pla de referències culturals per afegir a la novel·la. Aquesta sí que la tenia clara. Perquè era una pel·lícula que em va marcar, en el seu moment, quan la vaig veure. A més, reflecteix el pas de la realitat a la fantasia que m'interessava per al llibre. Quan el protagonista s'adreça a la Mia Farrow perquè està cansat de representar sempre el mateix paper. Aquesta referència la tenia molt clara i també aquella en que l'Alícia pensa allò de “M'agrada com es mou”, parafrasejant la Debra Winger, tot referint-se al Robert Reford. És curiós, per què trobar la pel·lícula on sortia en Redford em va costar molt. Tenia el record d'aquesta escena i vaig començar a veure pel·lícules on sortia en Redford, també vaig parlar amb els meus amics més cinèfils, però no la trobava. Fins i tot vaig pensar que la memòria m'havia traït i que no era en Redford l'objecte d'aquella frase. Com que es tractava d'una història amb un divorciat i un fill pel mig, vaig començar a pensar que tal vegada la pel·lícula era Kramer contra Kramer, que es tractava d'en Dustin Hoffman, i clar, en Hoffmann és molt bon actor, però no m'acabava de fer el pes per com volia jo utilitzar la cita. Al final, ho vaig trobar a Internet. Vaig teclejar la frase en anglès, i allà estava, la Debra Winger dient allò del Robert Reford a la pel·lícula Legal Eagles, que a Espanya es va traduir com Peligrosamente juntos, un thriller romàntic. La veritat és que amb Internet tot és molt fàcil. Ho trobés tot, però també es perd una mica la gràcia quan cerques una cosa. És tan immediat que s'esfuma el romanticisme de la cerca.

CG: I després està la portada del llibre, que també és un element cultural però surrealista.

ME: Sí. Tenia molt clar que volia la imatge d'un fotomaton a la portada i aquest era perfecta per l'atmosfera del llibre i la funció de les màquines d'intercanvi.

CG: Més enllà de la lògica interna del relat, m'ha semblat trobar un text que s'organitzava bastant segons les estructures dels formalistes russos, Des d'aquest punt de vista, i donat que la majoria dels textos que els formalistes russos van analitzar eren de caire fantàstic, podem dir que la teva és una novel·la fantàstica?

ME: És que jo vaig quedar molt influenciada per les classes de la Victòria Cirlot a la Facultat de Filologia. Totes les narracions de cavallers medievals i el seu ús de la simbologia m'influeixen des de llavors. Tristan i Isolde, les narracions de Chrétien de Troyes: El cavaller de la Carreta, el cavaller del Lleó, els contes del Graal, les llegendes artúriques. Totes aquestes històries són de caire fantàstic, amb uns elements simbòlics que tenen un pes molt important, i unes estructures molt clares. M'imagino que això es nota en el moment d'escriure.

CG: Tot i que hi ha una clara protagonista de la novel·la, l'Alícia, la dualitat al text és evident des dels primers capítols. S'arriba a afirmar que els talps viuen “en un món paral·lel”. I aquests dos mons obliguen a fer servir un narrador en comptes d'explicar la història des del punt de vista de l'Alícia únicament. Podem dir que es tracta de dues històries de dos mons (el dels humans i el dels talps) que s'entrecreuen? Se't van ocórrer les dues històries alhora?

ME: Sí, des de bon començament vaig veure que necessitava dues històries. Al principi tenia clar el tema de l'Alícia. Les experiències tretes de la realitat i una certa atmosfera surrealista. Però el món dels talps i la història del topògraf van sortir de seguida. O almenys la necessitat d'aquest món a la narració. La construcció de la història dels talps va ser una mica més lenta.

CG: I després estan els secundaris, com la talpa Helena?

ME: Sí, he, he. La talpa Helena va anar creixent amb el text. Gairebé tothom que llegeix el llibre s'hi fixa en ella. És un personatge molt carismàtic.

CG: I tant! A la tercera part de la novel·la, el que podria haver estat una narració existencialista avorrida es converteix en una cerca força interessant d'aquest món fantàstic perdut. Penses que la faula fantàstica pot ser un bon format per narrar la realitat?

ME: Doncs mira, alguns lectors m'han dit que aquesta història fantàstica els sobta, i els tranquil·litza molt que al final el llibre torni a la realitat. En canvi d'altres, els menys lectors precisament, posen pegues al retorn d'aquest món que té lloc a la tercera part, ells preferirien un final més fantàstic. Curiós, oi? Alguns lectors només volen un relat de caire realista, i en canvi, d'altres prefereixen el fantàstic i quan els tornes a la realitat no els hi agrada. I mira que jo ho vaig deixar amb prou misteri amb l'amnèsia de la protagonista.

CG: Sí, transformes el relat realista en una cerca.

ME: Tenia clar que no volia una història totalment realista. Volia continuar mantenint elements fantàstics o, si més no, misteriosos a la tercera part de la novel·la, tot i tornar al món real després de l'aventura amb els talps.

CG: Precisament, quant de experiència de l'autora hi ha al món simbòlic dels talps? Ho dic per l'àvia talpa, l'illa o el motel; i per la frase “Allà és aquí”. I també per què hi ha molt de quotidià i de records al relat fantàstic.

ME: Sí, és una al·legoria. Són dos mons paral·lels. De fet, hi ha pistes molt fines que al llegir es passen per alt, com les ungles de l'àvia talpa, que es corresponen amb les ungles de la Laura, la noia que li subministra les drogues a l'Alícia a la primera part. No és que sigui fonamental per a la lectura captar aquestes subtileses, però jo vaig anar construint la novel·la amb aquesta dualitat. Tot el que passa al món dels talps té una correspondència al món humà. Cada element del món dels humans es repeteix en certa forma al món dels talps.

CG: Però alguns records semblen molt reals, com el de l'àvia talpa.

ME: Bé, aquest és un record molt real. És un homenatge a una àvia meva.

CG: Precisament, en aquesta correspondència simbòlica hi ha una cosa que se m'escapa, relacionada amb la crítica política que conté la novel·la. Entenc que es veu la democràcia com el govern menys imperfecte, però no comprenc per què el món dels talps ha d'estar regit per una dictadura. Efecte dels que vam néixer amb Franco viu i vam créixer amb la guerra freda?

ME: Suposo. En un principi havia escrit una faula al món dels talps que era una mica infantil. No hi havia dificultats, tot era fantàstic i encantador. Una mena de David el Gnomo. Però algun amic em va recomanar que endurís aquesta part de la història per fer-la menys edulcorada. Va ser llavors quan vaig començar a introduir aspectes i personatges més foscos, com el corb, i el dictador talp també va sortir així. No podia ser un món políticament idèntic al dels homes. Potser fou el subconscient. Però em sembla que van ser les motes novel·les de John Le Carré que he llegit. A fi de comptes, un talp és un espia. I totes aquelles novel·les d'espies de la Guerra Freda sí que m'han influenciat. I suposo que era natural que el món dels talps estigués governat per una dictadura, com a les novel·les de Le Carré.

CG: Quant li deu aquesta Alícia al món dels talps a l'Alícia de Lewis Carroll i el seu viatge al País de les meravelles? Ho dic, entre d'altres coses, per la següent cita: “havia passat una cosa extraordinària. No. L'Alícia no s'havia fet petita. Això seria massa fàcil.”

ME: No volia que fos un trànsit com el de l'Alícia. Està clar que és una influència. Està al nom de la protagonista. Però precisament quan estava escrivint es va posar molt de moda l'Alícia amb la pel·lícula d'en Tim Burton. I també està el llibre de Jonathan Lethem, Cuando Alice se subió a la mesa, que a Espanya va publicar Mondadori. És un llibre que narra la relació entre una física de partícules i un antropòleg, amb un viatge a un univers meravellós. T'encantaria. Aquesta novel·la la tenia molt al cap mentre escrivia. Però ja eren massa referències a l'Alícia de Carroll al meu voltant, i jo tenia clar que no volia que la meva novel·la es convertís en un altre remake. Una analogia sobre mons fantàstics sí, però no una còpia. Aquest és el sentit de la frase que comentes. La meva protagonista es diu Alícia, viatja també a un món fantàstic, però és una persona adulta i travessa les portes cap a aquest món d'una altra forma.

CG: I quant deu la novel·la a en Francesc Trabal més enllà del títol i els cinemes Picàbia?

ME: Molt. Precisament, el protagonista de L'home que es va perdre, en Picàbia, es perd davant d'un cinema. Per això jugo amb allò dels cinemes Picàbia. En Trabal no escrivia literatura fantàstica estrictament. Però era molt imaginatiu. Tenia un sentit de l'humor que a mi m'agrada molt.

CG: Quantes novel·les va escriure en Trabal a més d'aquesta?

ME: Sis a Catalunya i una a l'exili, a Xile. Va morir jove.

CG: Em fa la impressió que a la literatura catalana el gènere fantàstic, ja sigui en format de faula o de relat de ciència ficció, té molt bona salut, molta més que a la literatura castellana. Parlo, des de figures consagrades (Monzó) a gent jove que comença (Cantero, Jovani). Estàs d'acord? Quines són al teu parer, les raons d'aquesta situació?

ME: Potser sí que el gènere fantàstic es cultiva més en català. Suposo que la tradició fantàstica està més arrelada a la literatura catalana. En el meu cas, l'influx d'en Perucho, amb les seves Històries naturals, és molt gran. I el d'en Pere Calders. Els contes de Calders fan una barreja entre el gènere fantàstic i els records reals que m'encanta. Té un conte on parla de la seva casa, que es mou i cada vegada està més lluny d'on va començar a viure, i fa unes reflexions molt tristes i plenes de melancolia a partir de l'esdeveniment fantàstic. T'està parlant de l'exili però d'una forma metafòrica, és molt poètic, em recorda molt els contes de Cortázar.

CG: I en Pedrolo?

ME: No tant. No, abans que d'en Pedrolo, parlaria de la meva gran escriptora de capçalera: la Rodoreda. És l'escriptora que més m'ha marcat.

CG: Per acabar, quins són els teus projectes futurs?

ME: Doncs ara estic escrivint un recull de contes per descansar de l'escriptura de novel·les. Ja en tinc uns quants.

CG: Tornarem a sentir parlar de la teva Alícia o són altres els protagonistes d'aquest futur?

ME: He, he, he. No, crec que no. Ara seran altres els meus protagonistes.