Me gusta la literatura catalana de hoy. Para que negarlo Y no estoy intentando construir una polémica política, tan en boga en las redes sociales. No, yo hablo de literatura, de arte (aunque sepamos todos que el arte se encuentra en mal estado). Hablo de sus cuentistas, por ejemplo, de una calidad internacional contrastada (Quim Monzó obviamente, pero también Jordi Puntí). Pero sobretodo, de la excelente salud que tiene el género fantástico en las letras catalanas. Será porqué conservan una tradición más fuerte que en las letras castellanas peninsulares (Joan Perucho, Pere Calders o Manuel de Pedrolo sin ir más lejos).
El caso es que hoy dedico esta entrada a transcribir una entrevista con Marina Espasa sobre su primera novela,
La dona que es va perdre. Ya
hemos hablado del libro en este espacio. Pero no quería dejar pasar la oportunidad de charlar con esta escritora y crítica literaria, famosa por sus intervenciones en programas de televisión dedicados a crítica de libros, y por ejercer la crítica escrita en el diario
Ara, entre otros medios. La entrevista, como es normal en este caso, se realizó en catalán y así la transcribo.
Carlos Gámez: La primera
pregunta és sobre l'influx de la ciència a la teva novel·la: una
protagonista que és arquitecta, un topògraf, i tot un seguit de
talps amb un comportament biològic, com a mínim, estrany. Et
documentes pels temes tècnics i científics quan escrius, o
prefereixes fer servir la imaginació?
Marina Espasa: Em vaig
documentar una mica. Pel tema dels talps, per exemple. Jo crec que no
he vist mai un talp, però per tot el tema d'evitar les plagues -que
els hi molesta molt el soroll, que els pots fer nosa amb un embut,
que la naftalina també els molesta- em vaig documentar. I pel
topògraf també, vaig anar al principi de tot a consultar manuals de
topografia. Però res, molt poc, per veure com treballa un topògraf,
com quan te'n trobes pel carrer, que de vegades n'hi ha. També
pensava parlar amb algun d'ells. Però mai m'atrevia a adreçar-me i
em limitava a observar perquè ja veia que tot era molt automàtic
ara. Abans tenien un llibre i apuntaven. Era diferent. La veritat és
que et documentes sempre més del que necessites. Quan ho tens escrit
dius bé, no n'hi havia per tant. Tot i així, al final segur que tot
serveix.
CG: Després està la part
tècnica que és la de la màquina d'intercanvi. La màquina té un
pes molt important a la narració.
ME: Això sí que no sé d'on va
sortir.
CG: De la imaginació?
ME: Totalment, està clar. Era a
la primera part de la novel·la, la part més antiga, i pensava en
ella com en una novel·la de ciència-ficció. M'estava documentant
sobre la protagonista, i un dia vaig anar a veure a una cosina que és
arquitecta al seu despatx. Li vaig dir: “jo em quedo aquí
calladeta. Miro com treballeu...” Era a un estudi a Poble Nou, que
és un dels escenaris de la novel·la. Estava allà tan tranquil·la
i de cop i volta va sorgir la idea, no sé d'on, i vaig dir,
“m'agrada molt”. I vaig decidir incorporar-la a la trama del
relat.
CG: Precisament, els elements
surrealistes de La dona que es va perdre es tornen realistes
gràcies a la trama fantàstica plantejada. Tenies pensat inicialment
escriure una novel·la fantàstica (o amb elements nítidament
fantàstics) en començar a escriure?
ME: Sí, en tot moment. De fet,
ja t'he dit que en un principi pensava escriure una novel·la de
ciència ficció. Però donant-li voltes al llibre va anar sortint la
trama fantàstica, una trama que es pot llegir de forma realista i
fantàstica alhora. Per què tenia clar que volia barrejar aquests
dos punts de vista.
CG: A aquesta trama, la barreja
que comentes crea una lògica interna que es respecta durant tot el
relat i permet al lector assumir algunes situacions rocambolesques de
manera natural (per què els talps es poden treure el cor, com arriba
l'Alícia al món dels talps convertida en nena petita). Et va costar
molt (de temps i d'esforç) construir aquesta lògica interna?
ME: Molt. He estat ben bé cinc
anys amb aquest llibre. És cert que sobretot treballava en
profunditat els caps de setmana i aprofitava molt els estius. Però
és una novel·la que s'ha anat rumiant a poc a poc. I les peces
s'han anat encaixant de la mateixa forma. Les decisions les anava
prenent mentre hi reflexionava i les anava lligant. Per això al
final la novel·la sembla tan coherent.
CG: El recurs de presentar els
fets abans d'explicar-los (talps, màquines d'intercanvi de sexes)
dóna un to surrealista a la narració. Precisament, a tot el text
els elements surrealistes es combinen amb situacions realistes, per
la qual cosa el recurs sembla molt homogeni. Com se't va acudir que
aquest recurs afavoria el teu relat?
ME: Doncs mira, ets la segona
persona que m'ho comenta, però jo no n'era conscient mentre
escrivia. Volia que les coses quedessin clares pels lectors, i per
això hi ha uns quants capítols explicatius. Qui són els talps, com
funciona el tema de les màquines d'intercanvi. Quina és la ex
parella de la protagonista. Per això faig servir el recurs del
flashback en alguns moments de la narració, però no era conscient
que d'aquesta forma s'invertia la relació entre causa i efecte tal
com dius.
CG: Alguns dels elements
d'aquesta lògica interna que permet al lector introduir-se al relat
de forma natural són elements culturals, com la relació de la
protagonista amb la pel·lícula La rosa púrpura de El Cairo.
Tenies un pla concebut on volies que aquestes referències
apareguessin, o les vas afegir sobre la marxa?
ME: No, no tenia un pla de
referències culturals per afegir a la novel·la. Aquesta sí que la
tenia clara. Perquè era una pel·lícula que em va marcar, en el seu
moment, quan la vaig veure. A més, reflecteix el pas de la realitat
a la fantasia que m'interessava per al llibre. Quan el protagonista
s'adreça a la Mia Farrow perquè està cansat de representar sempre
el mateix paper. Aquesta referència la tenia molt clara i també
aquella en que l'Alícia pensa allò de “M'agrada com es mou”,
parafrasejant la Debra Winger, tot referint-se al Robert Reford. És
curiós, per què trobar la pel·lícula on sortia en Redford em va
costar molt. Tenia el record d'aquesta escena i vaig començar a
veure pel·lícules on sortia en Redford, també vaig parlar amb els
meus amics més cinèfils, però no la trobava. Fins i tot vaig
pensar que la memòria m'havia traït i que no era en Redford
l'objecte d'aquella frase. Com que es tractava d'una història amb un
divorciat i un fill pel mig, vaig començar a pensar que tal vegada
la pel·lícula era Kramer contra Kramer, que es tractava d'en
Dustin Hoffman, i clar, en Hoffmann és molt bon actor, però no
m'acabava de fer el pes per com volia jo utilitzar la cita. Al final,
ho vaig trobar a Internet. Vaig teclejar la frase en anglès, i allà
estava, la Debra Winger dient allò del Robert Reford a la pel·lícula
Legal Eagles, que a Espanya es va traduir com Peligrosamente
juntos, un thriller romàntic. La veritat és que amb Internet
tot és molt fàcil. Ho trobés tot, però també es perd una mica la
gràcia quan cerques una cosa. És tan immediat que s'esfuma el
romanticisme de la cerca.
CG: I després està la portada
del llibre, que també és un element cultural però surrealista.
ME: Sí. Tenia molt clar que
volia la imatge d'un fotomaton a la portada i aquest era perfecta per
l'atmosfera del llibre i la funció de les màquines d'intercanvi.
CG: Més enllà de la lògica
interna del relat, m'ha semblat trobar un text que s'organitzava
bastant segons les estructures dels formalistes russos, Des d'aquest
punt de vista, i donat que la majoria dels textos que els formalistes
russos van analitzar eren de caire fantàstic, podem dir que la teva
és una novel·la fantàstica?
ME: És que jo vaig quedar molt
influenciada per les classes de la Victòria Cirlot a la Facultat de
Filologia. Totes les narracions de cavallers medievals i el seu ús
de la simbologia m'influeixen des de llavors. Tristan i Isolde, les
narracions de Chrétien de Troyes: El cavaller de la Carreta, el
cavaller del Lleó, els contes del Graal, les llegendes artúriques.
Totes aquestes històries són de caire fantàstic, amb uns elements
simbòlics que tenen un pes molt important, i unes estructures molt
clares. M'imagino que això es nota en el moment d'escriure.
CG: Tot i que hi ha una clara
protagonista de la novel·la, l'Alícia, la dualitat al text és
evident des dels primers capítols. S'arriba a afirmar que els talps
viuen “en un món paral·lel”. I aquests dos mons obliguen a fer
servir un narrador en comptes d'explicar la història des del punt de
vista de l'Alícia únicament. Podem dir que es tracta de dues
històries de dos mons (el dels humans i el dels talps) que
s'entrecreuen? Se't van ocórrer les dues històries alhora?
ME: Sí, des de bon començament
vaig veure que necessitava dues històries. Al principi tenia clar el
tema de l'Alícia. Les experiències tretes de la realitat i una
certa atmosfera surrealista. Però el món dels talps i la història
del topògraf van sortir de seguida. O almenys la necessitat d'aquest
món a la narració. La construcció de la història dels talps va
ser una mica més lenta.
CG: I després estan els
secundaris, com la talpa Helena?
ME: Sí, he, he. La talpa Helena
va anar creixent amb el text. Gairebé tothom que llegeix el llibre
s'hi fixa en ella. És un personatge molt carismàtic.
CG: I tant! A la tercera part de
la novel·la, el que podria haver estat una narració existencialista
avorrida es converteix en una cerca força interessant d'aquest món
fantàstic perdut. Penses que la faula fantàstica pot ser un bon
format per narrar la realitat?
ME: Doncs mira, alguns lectors
m'han dit que aquesta història fantàstica els sobta, i els
tranquil·litza molt que al final el llibre torni a la realitat. En
canvi d'altres, els menys lectors precisament, posen pegues al retorn
d'aquest món que té lloc a la tercera part, ells preferirien un
final més fantàstic. Curiós, oi? Alguns lectors només volen un
relat de caire realista, i en canvi, d'altres prefereixen el
fantàstic i quan els tornes a la realitat no els hi agrada. I mira
que jo ho vaig deixar amb prou misteri amb l'amnèsia de la
protagonista.
CG: Sí, transformes el relat
realista en una cerca.
ME: Tenia clar que no volia una
història totalment realista. Volia continuar mantenint elements
fantàstics o, si més no, misteriosos a la tercera part de la
novel·la, tot i tornar al món real després de l'aventura amb els
talps.
CG: Precisament, quant de
experiència de l'autora hi ha al món simbòlic dels talps? Ho dic
per l'àvia talpa, l'illa o el motel; i per la frase “Allà és
aquí”. I també per què hi ha molt de quotidià i de records al
relat fantàstic.
ME: Sí, és una al·legoria.
Són dos mons paral·lels. De fet, hi ha pistes molt fines que al
llegir es passen per alt, com les ungles de l'àvia talpa, que es
corresponen amb les ungles de la Laura, la noia que li subministra
les drogues a l'Alícia a la primera part. No és que sigui
fonamental per a la lectura captar aquestes subtileses, però jo vaig
anar construint la novel·la amb aquesta dualitat. Tot el que passa
al món dels talps té una correspondència al món humà. Cada
element del món dels humans es repeteix en certa forma al món dels
talps.
CG: Però alguns records semblen
molt reals, com el de l'àvia talpa.
ME: Bé, aquest és un record
molt real. És un homenatge a una àvia meva.
CG: Precisament, en aquesta
correspondència simbòlica hi ha una cosa que se m'escapa,
relacionada amb la crítica política que conté la novel·la. Entenc
que es veu la democràcia com el govern menys imperfecte, però no
comprenc per què el món dels talps ha d'estar regit per una
dictadura. Efecte dels que vam néixer amb Franco viu i vam créixer
amb la guerra freda?
ME: Suposo. En un principi havia
escrit una faula al món dels talps que era una mica infantil. No hi
havia dificultats, tot era fantàstic i encantador. Una mena de David
el Gnomo. Però algun amic em va recomanar que endurís aquesta part
de la història per fer-la menys edulcorada. Va ser llavors quan vaig
començar a introduir aspectes i personatges més foscos, com el
corb, i el dictador talp també va sortir així. No podia ser un món
políticament idèntic al dels homes. Potser fou el subconscient.
Però em sembla que van ser les motes novel·les de John Le Carré
que he llegit. A fi de comptes, un talp és un espia. I totes
aquelles novel·les d'espies de la Guerra Freda sí que m'han
influenciat. I suposo que era natural que el món dels talps estigués
governat per una dictadura, com a les novel·les de Le Carré.
CG: Quant li deu aquesta Alícia
al món dels talps a l'Alícia de Lewis Carroll i el seu viatge al
País de les meravelles? Ho dic, entre d'altres coses, per la següent
cita: “havia passat una cosa extraordinària. No. L'Alícia no
s'havia fet petita. Això seria massa fàcil.”
ME: No volia que fos un trànsit
com el de l'Alícia. Està clar que és una influència. Està al nom
de la protagonista. Però precisament quan estava escrivint es va
posar molt de moda l'Alícia amb la pel·lícula d'en Tim Burton. I
també està el llibre de Jonathan Lethem, Cuando Alice se subió
a la mesa, que a Espanya va publicar Mondadori. És un llibre que
narra la relació entre una física de partícules i un antropòleg,
amb un viatge a un univers meravellós. T'encantaria. Aquesta
novel·la la tenia molt al cap mentre escrivia. Però ja eren massa
referències a l'Alícia de Carroll al meu voltant, i jo tenia clar
que no volia que la meva novel·la es convertís en un altre remake.
Una analogia sobre mons fantàstics sí, però no una còpia. Aquest
és el sentit de la frase que comentes. La meva protagonista es diu
Alícia, viatja també a un món fantàstic, però és una persona
adulta i travessa les portes cap a aquest món d'una altra forma.
CG: I quant deu la novel·la a
en Francesc Trabal més enllà del títol i els cinemes Picàbia?
ME: Molt. Precisament, el
protagonista de L'home que es va perdre, en Picàbia, es perd
davant d'un cinema. Per això jugo amb allò dels cinemes Picàbia.
En Trabal no escrivia literatura fantàstica estrictament. Però era
molt imaginatiu. Tenia un sentit de l'humor que a mi m'agrada molt.
CG: Quantes novel·les va
escriure en Trabal a més d'aquesta?
ME: Sis a Catalunya i una a
l'exili, a Xile. Va morir jove.
CG: Em fa la impressió que a la
literatura catalana el gènere fantàstic, ja sigui en format de
faula o de relat de ciència ficció, té molt bona salut, molta més
que a la literatura castellana. Parlo, des de figures consagrades
(Monzó) a gent jove que comença (Cantero, Jovani). Estàs d'acord?
Quines són al teu parer, les raons d'aquesta situació?
ME: Potser sí que el gènere
fantàstic es cultiva més en català. Suposo que la tradició
fantàstica està més arrelada a la literatura catalana. En el meu
cas, l'influx d'en Perucho, amb les seves Històries naturals,
és molt gran. I el d'en Pere Calders. Els contes de Calders fan una
barreja entre el gènere fantàstic i els records reals que
m'encanta. Té un conte on parla de la seva casa, que es mou i cada
vegada està més lluny d'on va començar a viure, i fa unes
reflexions molt tristes i plenes de melancolia a partir de
l'esdeveniment fantàstic. T'està parlant de l'exili però d'una
forma metafòrica, és molt poètic, em recorda molt els contes de
Cortázar.
CG: I en Pedrolo?
ME: No tant. No, abans que d'en
Pedrolo, parlaria de la meva gran escriptora de capçalera: la
Rodoreda. És l'escriptora que més m'ha marcat.
CG: Per acabar, quins són els
teus projectes futurs?
ME: Doncs ara estic escrivint un
recull de contes per descansar de l'escriptura de novel·les. Ja en
tinc uns quants.
CG: Tornarem a sentir parlar de
la teva Alícia o són altres els protagonistes d'aquest futur?
ME: He, he, he. No, crec que no.
Ara seran altres els meus protagonistes.
