lunes, 18 de febrero de 2013

POLÉMICA OBESIDAD

 

La polémica, que parece instalada en la literatura actual, no es (solo) un valor contemporáneo. Hace tiempo que es un acicate para la creación de narraciones y la construcción de personajes, ya sean estos los propios autores o arquetipos ficticios.

Tropo Editores, un sello que destaca por la exigente selección de sus títulos y que ha descubierto a autores como Matías Candeira, Mar Sancho o Paula Lapido, acaba de publicar El martirio del obeso, de Henri Béraud, premio Goncourt en 1922.

Un libro cargado de crítica social de labios de un gordo, ese paria contemporáneo, no deja de ser de extrema actualidad además de polémico. Presentistas parecen también sus juicios acerca de la falta de interés por los viajes, y una frase que me dejó fascinado (“estos tiempos de telefonía sin cables”).

Pero si hemos de hablar de polémicas deberíamos comenzar por las que propició el autor en el pasado siglo XX. Un personaje que ya daría el solo para un post. Y no por ser un obeso declarado tal como se podría extraer de su novela. Tampoco por tratarse de un periodista aclamado y un escritor laureado. No, más bien por su pasado antisemita, nazi y colaboracionista en la Francia de Vichy, hecho que le llevó a los calabozos al final de la Segunda Guerra Mundial. Cambió el patíbulo por una cadena perpetua gracias a la intercesión de amigos escritores como François Mauriac y acabaría muriendo fuera de ella por culpa de su deteriorado estado de salud. Quizá por su obesidad.

La grandeza de la literatura, y en general del arte, es que personajes tan políticamente incorrectos son capaces de crear preciosas y precisas obras de arte que poco tienen que ver con ese carácter controvertido (o tal vez sí, quién sabe). En este caso, una novela escrita a modo de monólogo por un personaje obeso, que traba conversación con el asiduo de un bar en la provincia francesa. Al modo de En el culo del mundo de Lobo Antunes pero setenta años antes, el narrador le explica a su oyente (que somos todos) sus desventuras amorosas.

El libro curiosamente, no es gordo. Apenas 138 páginas (una nouvelle). Y se entronca en la tradición literaria francesa. No solo por su interés en la polémica, que en Francia tanto cultivaron Rimbaud y Baudelaire, que también practicaría Céline, su contemporáneo, y que ha llegado a nuestros días con escritores como Houellebecq. También porque nos permite recuperar la vitalidad que el relato narrado en primera persona tiene y ha tenido en las letras francesas (recordemos sin ir más lejos a Proust y Camus). Así como la importancia del humor, la ironía y la autocrítica en la literatura gala desde Rabelais. El argumento no deja de ser de fuerte raigambre francesa: la historia de un enamoramiento y su resolución. Un triángulo entre mujer despechada, marido inconsecuente, y amigo y confidente enamorado y gordo.

Resulta fascinante observar página tras página, cuanto da de sí la literatura narrada por un obeso. No solo por las lecciones gastronómicas que aquí conocemos por obra y gracia de Vázquez Montalbán. También por menciones a la tradición literaria como las de Gargantúa o Sancho Panza. El libro es polémico, qué duda cabe. Pero para asombro del lector y a diferencia de otro maldito como Céline, el antisemitismo, la anglofobia y la apología del fascismo brillan por su ausencia en un texto donde la tensión y la risa se mantienen hasta el final. Claro que se escribió en 1922 y faltaban muchas polémicas por acontecer.

lunes, 11 de febrero de 2013

LIBROS QUE TRANSFORMAN A SUS AUTORES



Que a veces es un libro lo que transforma a un autor es un hecho que no siempre se da en la historia de la literatura. Sin embargo, este sí fue el caso de Roberto Bolaño con La literatura nazi en América.

Hasta la publicación de ese libro en la editorial Seix Barral, Bolaño había sido un poeta maldito (condición que aprovecharía para su narrativa posterior)como se observa en su novela corta, Amberes. Un escritor que ganaba premios de relato y alguno de novela, como La pista de hielo. en aquella bacanal de premios literarios municipales que tenían lugar en la España de la abundancia, hoy desaparecida.

Lo cierto es que no es hasta la escritura de La literatura nazi… que se conforma el universo narrativo que daría fama mundial al escritor chileno (se da la paradoja de que esta obra debía haber sido escrita a cuatro manos junto a su amigo A. G. Porta, que absorbido por su trabajo editorial, no pudo contribuir). No en vano, ese libro fue el que puso sobre la pista de Bolaño a Jorge Herralde por la originalidad del texto, lo que le abriría posteriormente las puertas de Anagrama y del mundo literario en general. Tal es la importancia de este título en la bibliografía de Bolaño, que su siguiente novela, Estrella distante, es una secuela de la última entrada del libro.

La literatura nazi… es un texto que se hermana con las narraciones sobre escritores que no existieron y obras monumentales que nunca se escribieron, como es el caso de Borges, Carlile o Butler. Y también con el concepto de diccionario o lista, muy posmoderno, pues se trata de notas biográficas de autores americanos de filiación nacionalsocialista agrupados por categorías temáticas, familiares y hasta geográficas.

Si bien es cierto que por momentos el texto es excesivo, con él Bolaño logra insuflar de vida esa tradición de los manuales, hasta entonces sumamente literaria, además de entroncarse con la gran literatura americana en la misma operación, como con la tradición argentina, núcleo predominante del relato, o los poetas malditos. No solo interactúa Bolaño con la literatura latinoamericana, sino con la literatura posmoderna norteamericana, pues unos cuantos de los autores que cita son yanquis, y muchas de las obras supuestamente nazis que refiere son novelas imaginarias de ciencia ficción que anticipan el universo con el que posteriormente nos sorprendería el gran Bolaño. Se trata pues, de la primera piedra de un gran edificio.

lunes, 4 de febrero de 2013

ENTREVISTA AMB L'EDITORIAL MALES HERBES

Avui tinc el plaer de presentar una entrevista amb els responsables de la recent estrenada Editorial Males Herbes. Un segell que pretén insuflar nous vents a la literatura feta en català, de la qual ja vam parlar a aquest bloc, i que es van atrevir amb la traducció de Cat's Cradle, de Kurt Vonnegut abans de que ens arribessin notícies d'altres traduccions d'ultramar. Bona lectura!

En Ricard i en Ramon, responsables de l'editorial

1. En poques paraules, en què consisteix el projecte Males Herbes i què pretén canviar en el mon de la literatura en català?
Pretén publicar i difondre bona literatura de gènere en català, posant un èmfasi especial en la ciència ficció i la literatura no-realista; i pretén fer-ho a preus assequibles i amb edicions cuidades.

2. Per què el nom?
Vam posar aquest nom a la revista per fer un petit homenatge a John Wyndham, autor de The day of the Triffids. A més està ple de bons auguris i il·lustra molt bé la nostra vocació de viure als marges de la literatura predominant en el context català.

3. Heu trobat prou suport fins ara a la vostra iniciativa?
Hem rebut respostes entusiastes tant de lectors com de llibreters, i això justifica plenament la feina feta.

4. L'edició del vostre primer llibre, Bressol de gat, de Kurt Vonnegut, va ser una declaració d'intencions?
És un llibre que ens entusiasma, potser el millor d’un autor que hem llegit amb devoció durant anys. És una obra càustica i alhora divertida, respectada tant per la crítica intel·lectual com pels fans de la ciència ficció, un llibre satíric, fantàstic i políticament bel·ligerant, que abarca totes les vessants amb les que volem definir el nostre catàleg editorial.


5. La vostra es una obra de llarg recorregut que va començar amb una revista literària i un bloc i ara ha derivat a una editorial. Quins objectius us marqueu pel futur pròxim?
Poder seguir existint en aquests tres àmbits (editorial, revista i blog) ja seria tot un èxit, continuar descobrint nous talents d’aquí i combinar-los amb traduccions en un catàleg amb el que ens identifiquem plenament. Mantenir la coherència i continuar publicant aquells llibres que com a lectors voldríem llegir.

En Ricard, en Ramon i Pau Clemente, membres fundadors de la revista

6. Els recentment publicats llibres d'en Víctor Nubla i en Miquel Àngel Riera ja ens donen moltes pistes. Però per a un lector que no conegui a aquests autors, quin tipus de literatura us interessa publicar?
A la primera col·lecció, anomenada Distorsions publiquem narrativa no-realista. En el cas dels dos llibres mencionats, el de Víctor Nubla és una novel·la amb molt regust pulp, que barreja el gènere policíac i la ciència ficció amb molt sentit de l’humor. Pel que fa al Riera és una mena d’autor molt diferent, el que recuperem d’ell és un recull de contes publicat per primer cop el 1979, un llibre en que allò fantàstic es mou més en els paràmetres poètics i filosòfics, i amb un llenguatge extraordinàriament ric; en definitiva: un nou clàssic de la literatura catalana que duia massa anys oblidat.


7. Ens podríeu parlar del vostres futurs projectes editorials? Teniu cantera?
La revista, en certa manera és la nostra cantera, allà descobrim a molts joves autors amb talent i, sobretot, amb una veu personal. Acabem de publicar un recull de relats de Josep M. Argemí, en breu apareixerà l’òpera prima de Jordi Sanglas, un autor jove que ens entusiasma, i el seguiran traduccions de Nathaniel West i Jonathan Lethem. A més, pel març inaugurem col·lecció, es dirà llibres d’amoníac i el primer que publiquem és un recull d’articles inèdits i altament incendiaris de Valero Sanmartí, el responsable del blog “Jo només follo a pèl”.


8. Després del nostre encontre a la vostra presentació a Girona, vau comentar que us interessava una editorial que no només estigués centrada a Barcelona. Teniu plantejat circular pel territori que parla en llengua catalana?
Hem fet diverses presentacions a altres punts del territori i els nostres llibres es distribueixen arreu. De fet, de cara a la primavera tenim intenció d’anar a presentar el projecte a ses illes.

9. Què us agrada més i què us agrada menys de la literatura escrita en català?
El que ens agrada menys és la uniformitat de les propostes, que hi hagi tan poques veus discordants o experimentals en els grans segells editorials. El que més ens agrada és la feina feta per les editorials independents, que aconsegueixen omplir el buit deixat per les grans amb algunes propostes realment interessants.

10. Quins avantatges i desavantatges trobeu entre la literatura alternativa nord-americana i la literatura alternativa escrita en català? Existeix tal literatura? (Em refereixo a la segona, clar).
Als Estats Units la contracultura està articulada des de fa gairebé cinquanta anys, a més la quantitat de públic potencial permet que la gent s’hi dediqui a nivell professional. Aquí, això és gairebé utòpic. Al nostre país sempre hi ha hagut una cultura majoritària dictada pels mitjans de comunicació oficials, i la resta ha sigut tan underground que resultava invisible. Tot just ara sembla que des de diversos àmbits(música, literatura…) s’està treballant per articular una contracultura forta, capaç d’oferir propostes alternatives.

11. Canviant de tema, una de les etiquetes del vostre bloc porta per nom “Vivim en una realitat de ciència-ficció”, és aquesta la vostra perspectiva de la realitat?
Actualment la realitat és terriblement esmunyedissa, la manera de percebre-la es modifica a diari a través de la tecnologia i les xarxes socials; la nostra manera d’interactuar amb el que ens envolta també és canviant, de manera que la realitat en si també es modifica. En aquest sentit es pot considerar que vivim en una realitat de ciència ficció.

D’altra banda, la situació política d’amenaça imminent i d’hecatombes diverses (climàtiques, terroristes…) a la volta de la cantonada és un paisatge que havíem vist abans en centenars d’obres de ciència ficció.


12. Què li ha donat la ciència a aquesta perspectiva? I la ficció? I la tecnologia?
La tecnologia forma part de l’home en tant que és el nostre intermediari alhora de relacionar-nos amb el medi, així doncs, la ciència, i el seu braç armat, la tecnologia, conformen la realitat humana d’una manera gairebé essencial. Pel que fa a la ficció, és normal que, si vol reflectir la realitat de l’home modern, hagi d’endinsar-se en els canvis que ha suposat en l’experiència humana l’assumpció de la ciència com el nou déu del món civilitzat. Al segle XX la ficció ha assumit la ciència tal i com al segle XIX va assumir la psicologia.